L02019;esmorzar peripatètic de l02019;home del bigoti, l02019;estrany ritual de la màquina d02019;escriure (i la fascinació per aquell clinc que fa perdre l02019;oremus), l02019;excursió (o travessia) a l02019;hort de l02019;avi, aquell amor atàvic pel terròs, la festa desfermada per la primera dent apareguda... Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa d02019;uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l02019;infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.
Tàrrega, 1952. Un cotxet avança amb parsimònia de dia de festa per un camí erm.
«I heus ací, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se n02019;havia vist cap. És un arbre solitari, d02019;aquests espontanis, el rebrot d02019;una soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allí arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat. La petita, potser perquè la cosa l02019;agafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per l02019;alçada, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-s02019;hi amiga».
