Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del
pensament català d’avui per l’originalitat i el rigor de les seves anàlisis
i per la forma en què les transmet. Mèlich és un lòsof, però també
un escriptor: la mateixa passió a l’hora de desenvolupar una idea la
desplega en exposar-la a través de la paraula. A l’hora d’expressar el seu
pensament, prefereix el fragment que el sistema, l’assaig que el tractat,
la prosa que la metafísica. Perquè valora l’estètica d’un text. Perquè no
deslliga l’emoció del coneixement. Perquè fa loso a en diàleg amb la
tradició literària tant o més que amb la loso a acadèmica.
Les idees, les intuïcions, les indagacions d’un pensador, tenen el seu
origen en la biogra a. L’obra de Mèlich publicada ns avui no conté
gaire elements autoreferencials que permetin inserir les seves aportacions
dins una determinada trajectòria biogrà ca. Això és el que permet
fer fàcilment el gènere de les converses. ¿Per què va estudiar loso a?
¿Quins professors el van marcar? ¿D’on surt la seva recerca sobre la -
nitud, la seva distinció entre moral i ètica, la seva valoració sorprenentment
positiva de la noció de mala consciència? ¿Com llegeix? ¿Com
escriu? ¿Com imparteix docència? En de nitiva, ¿en què creu i en què
no? ¿Per què la seva crítica constant a la metafísica i als absoluts?