Hi ha un aspecte implícit de l’esperança que, de tant en tant, –i en les circumstàncies actuals– convé explicar i recordar. L’esperança va sempre associada a una dificultat o un repte. Si no hi ha dificultat, si no hi ha el perill de fallar, si ja el resultat està assegurat, no parlarem d’esperança, sinó d’espera. Aquesta pandèmia ens ha abocat a una gran crisi social, política i econòmica. Tanmateix, tota crisi és una oportunitat. No estem sols, Déu ens acompanya, però la seva acció necessita la nostra col·laboració per fer possible la comunió, per treballar tots units, per posar la nostra atenció, intel·ligència i acció coordinada davant els reptes que se’ns presenten. No és moment per a crítiques. És cert que caldrà avaluar el que ha succeït per aprendre dels errors i demanar-nos perdó. Però ara és el moment de treballar tots junts, d’ajudar-nos a treure el millor de cadascun de nosaltres. Cal que canviem la nostra manera de viure ja que si continuem cometent els mateixos errors, no podem esperar uns resultats diferents dels de sempre… ¿Què podem fer tota la família de l’Església per refer l’esperança?