A Rosa, una jove professora de quaranta-cinc anys, li diagnostiquen un càncer de pit. Obertament, ho parla amb la seua classe. Li costa dir-li-ho a sa mare. L'acompanyen tothora en Carles, el seu home, i la Laura i en Jordi, els fills. En un monòleg íntim i proper, però irònic i directe alhora, Rosa renuncia a qualsevol pretensió d'heroisme. Lluny de veure's com una lluitadora, se sent una persona més que vol continuar vivint, com qui farà un viatge llarg i incert, però tornarà, i tant que sí.