Aquest llibre és un recull de narracions d?un veterà amb més de quaranta anys dedicats a la medicina i la docència, activitats per les quals sent una indiscutible, irracional i gairebé perversa debilitat. L?autor, que es confessa impúdic de mena, explica nombroses anècdotes en el camp de l?ensenyament i reflexiona sobre l?educació a diversos col-lectius: pacients, escolars, estudiants de Medicina i companys de professió. A diferència de Sant Agustí que recomanava fer-ho amb «amor i temor», ell hi posa amor, humor, i tot s?ha de dir, alguna punta de mala bava.
Després de trepitjar terrenys relliscosos com l?educació dels fills, els néts, els gossos i la parella, les darreres pàgines reprodueixen uns papers antics que semblen fets a mida per concloure aquest llibre, fet amb la intenció de distreure, provocar el somriure i «ei, si pot ser», com diria Pere Quart, fer pensar una mica sobre l?activitat apassionant que és l?educació.