Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols va tenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt que la versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinó que també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se de posar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que això suposava, pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-se lliurement amb tot el cos. Segurament, això és el que pretenia Samuel Beckett, que amb Final de partida iniciava un procés d'esborrament de l'actor, fins a reduir-lo, progressivament, a ser només una veu. Avui, la crítica està d'acord que es tracta d'una de les obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'està d'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama canònic de Beckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudica un "nou nivell d'excel·lència". Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traducció teatral l'any 1998 amb la traducció d'aquesta obra, que llavors va titular Fi de partida. Després de successius muntatges, a càrrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se'n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títol que, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor les intencions de Beckett.